UN PARTIT
A CONTRAPEL
Totes les potències de la terra catalana i, més enllà, es coaligaren per a combatre allò que consideraven un perill per a l’estabilització del nou règim.
Els dies 10, 11, 12 d’abril de 2022 es van complir quaranta anys de la celebració del sisè congrés dels Comunistes de Catalunya que donà vida al Partit dels Comunistes de Catalunya.
El PCC naixia a contrapel de la vulneració dels acords adoptats en el V Congrés del PSUC per part de la direcció escollida en el mateix congrés. Una direcció que si bé acceptava acríticament els dogmes del liberalisme polític, es negava anti-democràticament a complir les decisions sobiranes del mateix partit.
El PCC naixia a contrapel de tot:
… de l’abandonament forçat des de dalt del leninisme.
… de l’acceptació per part de Carrillo i dels seus companys de la monarquia com a mal menor.
… d’aquell fre a la lluita obrera i popular que varen ser els Pactes de la Moncloa.
… de la pèrdua de combativitat i caràcter de classe i sociopolític experimentat en aquells anys per les CC. OO.
… de l’abandonament del republicanisme entès no solament com una forma d’elecció del cap de l’Estat sinó com a cultura política radicalment democràtica contrària a la delegació i a la representació.
… de l’abandonament de la política leninista amb relació a la qüestió nacional: dret d’autodeterminació i unió lliure dels pobles.
… amb una política obertament contrària a l’ingrés d’Espanya a l’OTAN i a la CEE.
Per tots aquests motius, el naixement del PCC era una anomalia en la transició “exemplar” entre feixisme franquista i la restauració borbònica.
El partit no era fruit de la conspiració, ni de la intervenció de l’URSS com s’esforçaven a proferir els editorials de la premsa burgesa i els mateixos dirigents eurocomunistes.
La ruptura del PSUC i la formació del PCC van tenir raons endògenes. El nou partit era producte de l’abandó del projecte de ruptura democràtica que havia esperonat i articulat la lluita antifranquista i de la seva substitució per un tacticisme compulsiu. Era un partit nou que es reclamava de la tradició del PSUC.
Totes les potències de la terra catalana i, més enllà, de la resta d’Espanya es coaligaren per a combatre allò que consideraven un perill per a l’estabilització del nou règim. Des de l’ambaixada dels USA, fins a la patronal, fins a l’església, la totalitat dels partits des de la dreta a l’esquerra del sistema, la direcció dels sindicats i la premsa del nou règim organitzaren una campanya contra el partit nou nat. En els primers anys el PCC fou combatut sense treva i àdhuc reprimit en el si del sindicat de les CC. OO. i en la seva representació municipal.
Malgrat tot, el PCC resistí. En els seus 32 dos anys de vida va créixer i madurar políticament, travessà crisis, escissions, practicà amb generositat una política d’aliances sota la consigna del Front d’Esquerres. Una política justa, adequada a la situació concreta, però que no sempre li resultà favorable en termes de comptabilitat estrictament partidària. La tríada que resumia la política de front d’Esquerres era: unitat dels treballadors, unitat de l’esquerra, unitat dels comunistes.
El partit romangué ben viu fins a l’any 2014, en què es va unificar amb un sector de militants procedents del PSUC donant lloc a l’actual partit Comunistes de Catalunya.
PAU
La nostra consciència política de comunistes ens porta a defensar coherentment la PAU, i per això denunciem la política d’armaments i la política de blocs. Diem NO a l’entrada d’Espanya a l’OTAN, NO a la presència de tropes i bases americanes al nostre territori. I quan diem aquest NO, diem també SÍ a l’altra cara de la moneda: Sí al dret de treball per a tots, SÍ a la PAU, SÍ a la vida.
Avant núm.. 1. Més de dos milions d’aturats… i l’OTAN. Àngels Martínez Castells.
Política exterior d’independència i defensa de la pau. Política espanyola de neutralitat activa. Dissolució de tots els blocs militars. Sortida de l’OTAN i revocació del pressupost extraordinari de 2,2 bilions de pessetes. Pel desmantellament de les bases militars nord-americanes.
7 punts d’Unitat per a fer possible una Política d’Esquerres. (1986).
SOLIDARITAT
Per tot això, la lluita solidària amb Cuba, Nicaragua i fonamentalment amb el Salvador passa per la denúncia constant d’aquests fets i la vigilància davant les possibles agressions directes que l’imperialisme pugui realitzar.
Butlletí informatiu núm.. 2. La solidaritat amb Centreamèrica, pedra de toc de la solidaritat Internacionalista. Joan Tafalla.
Per això, el conjunt del partit s’ha de convertir en un propagandista col·lectiu de la causa d’aquests pobles a través de:
– Actes de solidaritat, amb la presència de representants dels pobles d’aquelles zones, a totes les localitats.
– Concretar la solidaritat material en medicines (fonamentalment ATROPINA) i en diners són necessaris 30 milions de dòlars anuals per continuar la lluita).
– Prevenir i condemnar la intervenció dels EE.UU. i la molt possible intervenció d’Hondures i de les dictadures feixistes del Con Sud d’Amèrica Llatina.
– Promoure la creació de comitès unitaris de solidaritat amb el Salvador.
– Coordinar i organitzar totes les activitats que puguin anar encaminades en aquesta direcció.
Avui nosaltres ens trobem en no massa fàcils condicions de lluita. Però podem i hem de donar el nostre suport solidari als pobles que el necessiten i, com a comunistes, a tots els que mantenen el combat per l’alliberament dels països respectius. Més particularment necessiten aquest suport els companys de Xile, Uruguai, Argentina i Guatemala, els militants de l’OLP i del Front Polisario, i més urgentment encara , els combatents del Front Democràtic Revolucionari d’el Salvador…
Òrgan provisional del CC núm.. 000 (1982) . Solidaritat internacional i defensa de la pau. Pere Ardiaca.
AUTODETERMINACIÓ
“El fet nacional no està conformat o determinat simplement per una determinada comunitat de persones, no és una qüestió accidental, ni podem interpretar-la per una o altra de les seves manifestacions única i exclusivament.
La nació es defineix per un idioma, per un territori, per la seva vida econòmica i social, per la voluntat popular de ser, per un conjunt d’elements que en definitiva la configuren històricament. Només l’existència i la interrelació dels dits elements donen sentit a una nació, i no un tret concret per si sol i al marge dels altres per important que aquest sigui”.
Joan Ramos
Sobre la base del principi de l’autodeterminació de les nacions, abolició de la LOAPA i plena aplicació de l’Estatut de Catalunya. Plena llibertat de decisió en totes les qüestions que tenen a veure amb l’estructuració territorial, amb la defensa de la qualitat de la vida o amb decisions nacionals internes com la dissolució de les Cambres Agràries. Defensa des de la Generalitat de l’ensenyament i la sanitat públiques.
7 punts d’Unitat per a fer possible una Política d’Esquerres. (1986).
L’actitud dels comunistes ha de ser clara, com sempre. La lluita per les llibertats nacionals de Catalunya va constituir un element essencial de la nostra lluita per les llibertats democràtiques. En aquest sentit, l’objectiu de l’autodeterminació, dret inalienable, reconegut per les mateixes Nacions Unides, ha constituït per a nosaltres un element essencial, coincidint amb la majoria del poble de Catalunya, com forma d’accedir a l’Estat Federal, a partir d’aquesta realitat plurinacional que és Espanya. I no hi ha una altra forma d’aconseguir la unitat política voluntàriament assumida.
7 punts d’Unitat per a fer possible una Política d’Esquerres. (1986).
LLIBERTATS
Defensa de les llibertats polítiques i sindicals.
Anul·lació de la Llei Antiterrorista.
Amnistia pels periodistes condemnats i sobreseïment de totes les cau-ses pendents.
7 punts d’Unitat per a fer possible una Política d’Esquerres. (1986).
MEDI AMBIENT
Quan un bosc es crema, no només se li crema al Sr. Comte… , perquè les seves conseqüències sobre el medi ambient es deixen sentir molt negativament i les mateixes les patim tots, ja que els arbres compleixen una importantíssima funció per a la vida de la terra, des de mantenir un determinat equilibri ecològic, influir en la climatologia o el que és més important, la producció d’oxigen per l’aire que respirem; a part de la destrucció de la riquesa forestal, aquí sí que entren en joc els interessos del Sr. Comte…
Avant núm. 8 (1982). El perquè dels incendis forestals. Ignacio Flórez.
Sembla que sigui un d’aquells mals irreversibles on la “fatalitat” hem de deixar-la i sense tocar-la; tothom se’n queixa que l’aigua és salada, però no passa del rondineig. No hi ha una acció com cal per acabar-lo.
No sabem si l’Ajuntament pensa posar-hi remei, si li preocupa, com un dels temes principals, si té projectes a la vista, ni si el “Servei Municipal d’Aigües” té en primer pla i com a tema el més urgent i peremptori per acabar d’una vegada de donar “aigua salada” per a la població.
Voldríem que la normalització d’aquest greu problema fos ben aviat i no per demà.
Avant núm. 9 (1982). Catalunya entre la set i el foc. Aigua salada pels pobres. Salvador Martorell..
Mesures a curt termini. Una llei que prohibeixi construir per sempre en els boscos cremats i en els boscos en general. Realitzar i millorar els tallafocs en els boscos. Delimitar les zones forestals de Catalunya i d’Espanya per tal d’evitar això la desaparició i l’especulació dels boscos.
Que la Generalitat es doti de més bombers; que es regulin els preus de la fusta; assegurances contra els incendis dels boscos; etc.
Avant núm. 9 (1982). Catalunya assolada pels incendis. Jaume Balcells i Porta.
Els problemes per proveir-se d’energia primària constitueixen una qüestió fonamental en l’actualitat per a la majoria de països, industrialitzats sobretot, però també per als no industrialitzats. Els aspectes derivats radiquen tant en la necessitat d’incrementar el subministrament d’aquests,
com en tractar de diversificar les fonts d’aprovisionament, és a dir, en les matèries emprades (carbó, petroli, gas, etc.) i en els països subministradors.
Amb aquesta finalitat, la diversificació tracta d’aconseguir un ampli grau de maniobra per part dels països compradors, per a disminuir els monopolis d’oferta i les seves possibles conseqüències d’increment dels preus….
Avant núm. 10 (1982). L’energia que ve del fred. Ramón Sánchez.
Sobre l’energia nuclear… , … els comunistes hem d’aprofundir molt més en el tema, fugint de posicions simplistes i formals. Es tracta de debatre i explicar als treballadors què significa el model energètic capitalista i quines són les seves conseqüències (no només ecològiques, sinó
també socials, polítiques, de lluita per la pau). És aquesta una tasca d’importància essencial, perquè només els treballadors podem evitar el desastre cap al qual l’irracional model capitalista ens porta.
Avant núm. 10 (1982). Serps d’estiu radioactives.
Avui ja sabem que els reactors d’urani i plutoni només ajornen durant poc temps el problema de la pobresa i que, en canvi, els perills que representa aquesta indústria són greus per a la salut i per a la seguretat (perquè produeixen el combustible de les bombes nuclears), no només
dels que vivim sinó també de les generacions futures durant milers d’anys (el que representa una greu responsabilitat moral).
El PCC manifesta la seva posició contrària a la utilització de l’energia nuclear i exigeix la paralització de les centrals ja existents.
Tesis del 6è Congrés (1982).
TREBALL
Una política efectiva de lluita contra la crisi. Inversió del dit pressupost de 2,2 bilions en obres públiques i en les diverses branques de la producció de manera de garantir la creació de llocs de treball i la superació de la crisi econòmica en la direcció d’una política de plena ocupació. En consideració que el primer dels drets humans és el dret a viure dignament assegurar un subsidi equivalent al salari mínim vital a tota persona que, volent treballar, no se li pugui donar feina.
7 punts d’Unitat per a fer possible una Política d’Esquerres. (1986).
PER LES NACIONALITZACIONS
Davant les condicions de crisi econòmica que cal remuntar, esdevé absolutament necessària la nacionalització de la banca, de les assegurances i altres empreses de caràcter estratègic la nacionalització o municipalització dels serveis públics per tal de dedicar les seves possibilitats financeres i altres al servei de la societat. Defensa i manteniment del sector públic, control de les multinacionals i ajut a la petita i mitjana empresa industrial i de serveis.
7 punts d’Unitat per a fer possible una Política d’Esquerres. (1986).
PER LA REFORMA AGRÀRIA
Necessitat d’una reforma agrària que doni la terra als treballadors del camp. Revisió dels preus agrícoles i d’una política d’ajut i sosteniment a les petites i mitjanes empreses agràries.
7 punts d’Unitat per a fer possible una Política d’Esquerres. (1986).
La lluita feminista al nivell concret del dret a un treball assalariat avui en dia, en aquests temps de crisi i d’atur, té una funció revulsiva i revolucionària fonamental. En primer lloc, perquè nega que la dona sigui per essència, un ésser passiu i submís, que es pugui manejar al capritx de les necessitats del capitalisme, incorporant-la en moments d’auge -o de guerra- a la producció, relegant-la en els altres moments a la penombra del treball d’ama de casa..
Avant núm. 2 (1982). Dona, treball i atur. Àngels Martínez Castells.
Es podria dir que amb la democràcia, la dona ha adquirit categoria de persona, que li havia estat negada durant el franquisme. Aquesta categoria de persona, es refereix a la igualtat, sobre el paper, per a intervenir en la vida social i política. Però no es pot eliminar d’un cop de ploma tota la marginació i l’opressió que durant segles han patit les dones.
Es podria dir que amb la democràcia, la dona ha adquirit categoria de persona, que li havia estat negada durant el franquisme. Aquesta categoria de persona, es refereix a la igualtat, sobre el paper, per a intervenir en la vida social i política. Però no es pot eliminar d’un cop de ploma tota la marginació i l’opressió que durant segles han patit les dones.
Butlletí informatiu núm. 8 (1982). Els drets de la dona segueixen a l’oblit. Aurora Gómez Cano.
Como antes os decía, la mujer de partido que haga un mínimo análisis del feminismo tiene que ser feminista a la fuerza, pero también la que no lo hace y dice no serlo. Yo tengo la seguridad que esto es así porque sumergida en la lucha general nunca se ha planteado el tema de su lucha específica, siendo esta situación muy nefasta para el feminismo, para su partido, y, sobre todo para ella misma como mujer.
¡Y sin embargo, qué potencial de lucha encierra esta mujer! siendo además casi siempre pionera de todos los principios de lucha por su liberación..
Butlletí informatiu núm. 8 (1982). Els drets de la dona segueixen a l’oblit. Aurora Gómez Cano.
El objetivo de esta ponencia es esbozar, para una futura profundización, algunas reflexiones, interrogantes y tareas en relación con el tema de la familia, dentro del marco de la crítica de la cultura que la mujer puede hacer con una cierta doble autoridad, dada su condición de marginación específica en una sociedad que además de capitalista es machista.
Se trata, por una parte, de la ofensiva creciente que esta ejerciendo la derecha en todo el Estado español, y por otra parte, de elementos mas generales y abstractas, relativas a ciertas características de la contestación feminista, que además pueden entroncar con la contestación ecologista,
para una visión mas respetuosa de la naturaleza como un todo, una visión de ecosistema, del cual el hombre y la mujer son parte y no cosa aparte, son miembros integrantes y no explotadores dominantes uno de otro y para con su propio entorno.
Esta todavía por demostrar que con la desaparición de la familia burguesa -que descansa en el lucro privado, en el capital-, y que tiene como complemento suyo la prostitución, en expresión de Marx y Engels, o sea, con la desaparición del capital o de los condicionantes que este impone, vendrán “unas gentes … que se dictaran a si mismas su propia conducta y crearan una opinión pública basada en ella para juzgar la conducta de cada uno…
A propósito de la familia. Editat per Comissió d’alliberament de la dona del PCC. (1982). Montse Domingo.
EDUCACIÓ
Per una política de llibertat i participació: escola crítica i democràtica.
Per una política de plena ocupació: una escola per a la vida.
Per una política de benestar i cultura: escola pública. Reconstrucció nacional i popular de Catalunya: escola catalana.
Per una política internacional d’independència i de pau: escola integradora i solidària.
Avant núm. 15 (1982). Alternativa comunista a l’ensenyament.
Avant núm. 15 (1982). Alternativa comunista a l’ensenyament
Després d’uns anys de relatiu desconcert de la dreta, anys que coincideixen amb aquest procés contradictori que anomenem “transició”, en el que en el terreny de l’ensenyament es feren passos importants en la democratització dels centres i en la renovació pedagògica (aparició de les APA, elecció democràtica dels directors, participació del professorat en la gestió dels centres, coordinació pedagògica… ), assistim ara, quan la
dreta ha recuperat plenament la iniciativa política, a una contínua agressió a l’ensenyament públic que representa, en alguns casos, un greu retrocés respecte a situacions anteriors.
Òrgan provisional del CC. núm. 0000 (1982). L’escola pública en qüestió. Fernando Lezcano.
… Les coses no es debatien de cap manera.
Una de les discussions per exemple, va ser aquesta: “d’escola pública o escola privada”. I també si l’escola havia de ser laica… La gent de Bandera, a més, tenia la capacitat d’atreure gent nova. Perquè deien les coses més de sentit comú, però que en certa manera el sentit comú traeix la classe. Ja què clar, vull dir si tu estàs… en un estat, en unes organitzacions que estan marcades i dirigides pels que tenen, tota la dinàmica és dels que tenen i, com a conseqüència, els que no tenen no compten… Voler trencar això amb el sentit comú és molt difícil, és quasi impossible. No ho sé, ens va costar molt, a nosaltres ens va costar molt i anàvem perdent les discussions, per exemple la de l’escola pública.
En el programa en favor de l’escola pública deixàvem clar que, l’escola pública ha de ser laica, ha de ser democràtica, ha de ser de qualitat, ha de ser científica…, Els debats interns en què es qüestionava no van ser vertaders debats dintre del PSUC, sinó decisions preses en llocs apartats de la militància; la gent de Bandera ho preparava i quan ho portava a les reunions tot era molt manipulat, els que fins aleshores havíem dirigit el sindicat n’estàvem al marge. En aquests moments al sindicat en Sacristán ens va ajudar molt i en l’elaboració dels documents inicials es va implicar molt directament.
Després es va organitzar un petit comitè en el qual hi havia els diferents sectors, la privada, la pública, la primària, la secundària, la universitària, i el personal no docent.
Entrevista a Carola Ribaudi i Martí. Publicada a “La samarreta vermella”. Arxiu Josep Serradell. (1998-2022).
JOVENTUT
Amb la participació d’uns 150 joves comunistes de diferents comarques de Catalunya es va celebrar l’assemblea de joves del PCC, que va comptar amb la presència del nostre president Pere Ardiaca i de Paco Trives, com a membres de la direcció.
Per part del Nucli de Coordinació dels joves, presentà l’informe sobre “el treball dels joves comunistes” el camarada J.M. Céspedes, destacant-se de l’informe la concreció i claredat amb el que es tracta el tema dels joves comunistes; dividit en quatre parts: 1. La situació general de la joventut (l’alternativa comunista i la necessitat de la joventut comunista), 2. Tasques polítiques (lluita per la pau, contra l’atur juvenil, per una nova societat, etc.), 3. L’organització del treball als fronts de masses joves treballadors, moviment popular, estudiants, joves camperols) i 4. Tasques organitzatives dels joves comunistes (consolidar els nuclis, creació de nous, Nucli de coordinació central, formació política, etc.).
Després de la intervenció de Pere Ardiaca sobre situació política, es passà a l’elecció de la coordinació de Catalunya composta per 14 camarades.
Finalment, aquesta va escollir a J.M.Céspedes com a responsable polític, que va clausurar l’assemblea..
Un avenç per a la Joventut Comunista. Avant núm. 25. (1982)
La situació actual de la joventut, les seves condicions de vida, els seus problemes, són reflex d’un sistema social, el capitalisme, que es troba en la més gran crisi de la seva història, un sistema que ja no és capaç ni de garantir les mínimes condicions perquè l’individu jove
pugui realitzar-se com a persona; és a dir, pugui incorporar-se a la societat, fonamentalment a través dels mitjans de producció, amb el
que això representa per poder aconseguir la independència familiar i poder constituir una vida pròpia…
Avui, malauradament, la Joventut Comunista de Catalunya ha estat liquidada. La resolució del CC del PCC, comprometent-se a crear i impulsar la Joventut Comunista, significa respondre a una necessitat històrica: el projecte global de lluita dels comunistes deu arribar amb força als joves, per incorporar-los a la lluita comuna de tots.
Avant núm. 4 (1982). La joventut en la crisi del capitalisme. Josep Miquel Céspedes, Albert Herbera.
Cofinançat per:
