Ha mort el nostre company Celestino Sánchez Ramos

 “Fer és la millor forma de dir” José Martí

(Línies per a una biografia política)  [1]

Avui, 12 de  juliol de 2025, ens ha deixat el camarada i amic Celestino Andrés Sánchez Ramos. Sempre el recordarem pel diminutiu afectuós que tots li donàvem: Celes.

En Celes nasqué a Màlaga el 24 de juliol de 1950. El pare, al que molts vam conèixer amb el seu segon cognom “Marín”, era un conegut militant comunista malagueny, treballador de RENFE, membre de les CCOO. Va ser detingut a Màlaga i empresonat per activitats vinculades a la lluita antifranquista a finals dels anys cinquanta del segle passat. La Renfe el va acomiadar a causa d’aquesta detenció. Per aquest motiu, la família hagué de venir a Sabadell a fugir de la repressió i a cercar mitjans de subsistència. La família estava composada pel pare Manuel Sánchez Marín, la mare Ana Ramos Gómez, pel Celes i pels seus germans Manolo i José Luis. Després de viure en un altre barri de la ciutat, acabaran vivint al barri obrer dels Termes construït després de les riuades de 1962.

Tant en Marín com l’Ana formaven una parella optimista, valenta, extremadament generosa, militant i dotada d’un sentit de l’humor llegendari, que els ajudava a superar totes les dificultats. Els de més edat recorden multitud d’anècdotes molt significatives sobre aquella llar obrera i comunista. La rebel·lia permanent contra la injustícia, la consciència de classe, la valentia i l’optimisme de la voluntat d’en Celes no varen caure del cel: es va generar en aquella llar i també l’aire del temps de la lluita contra el franquisme tant en els barris obrers de Sabadell, com en les empreses.

En Celes va estudiar oficialia industrial i mestria en la branca d’electricitat a l’Escola Industrial de Sabadell i a l’Escola Industrial de Barcelona. Treballà com a lampista i electricista, i va exercir el sindicalisme durant els darrers anys del franquisme a les naixents  Comissions Obreres Juvenils.

En Celes fou militant del PSUC i de les Joventuts Comunistes de Catalunya des de 1967. El company Antonio González fou encarregat per Josep Serradell en els darrers anys de 1960 i principis dels anys 1970 d’organitzar la joventut comunista a Sabadell i comarca ( Serrano,20022:4). Molts veterans d’aquell època el recorden amb afecció. En les seves memòries, González informa que va veure en Celes per primer cop (tenia 17 anys) a una de les reunions de formació política celebrada a casa de Jerónimo Vázquez, al barri dels Merinals (Antonio González, 2016:266). Qui va portar al jove de 17 anys aquella reunió? Potser en Marín?

En aquells anys, Celes fou detingut i jutjat tres cops per associació il·lícita, propaganda il·legal i manifestació no pacífica, i condemnat a vint-i-un mesos de presó, dels quals va complir-ne quatre a la presó Model de Barcelona.

En la celebració de 1 de maig de 1967, després de l’enfrontament entre els manifestants i la policia, a prop de l’església de Can Oriac molts del protagonistes d’aquells fet es tancaren a l’Església. La política detingué molts d’ells, entre els quals en Celes i en Marín.

En Celes va ser sotmès a una pallissa inhumana per part dels torturadors de la policia sota el comandament del sinistre inspector Juan Ignacio Garcia Garcia. D’aquella en guarda un record molt viu el nostre camarada Adoni González que, en les seves memòries escriu: “Compartíamos celda cuatro persones, incluyéndome: creo que Blázquez Neila, y puedo confirmar que Celestino Sánchez y Manuel Sánchez Marín. A los pocos días, las relaciones paterno-filiales empezaron a no ir por el buen camino. El padre de Celes increpaba a su hijo por sucio pues llevaba varios días sin cambiarse la ropa pese a que su madre les enviaba periódicamente mudas limpias…. al final el padre logró imponer su criterio… la camisa estaba pegada a su cuerpo. La paliza que había recibido era tan fenomenal que con la sangre, camisa y piel formaban una unidad… Celes se había negado a cambiarse de camisa, para que su padre no viera el estado en que lo habían dejado” (Adonio González, 2020: 255-256)

Un cop legalitzat el PSUC, en Celes va ser responsable polític del comitè comarcal del Vallès Occidental, entre 1978 i 1981. Fou escollit com a membre del CC del PSUC en el IV Congrés (1978).  El nº 3 de El Comunista [2] informa de la segona conferencia comarcal que el va nomenat per aquest càrrec. En diversos nº de la revista hi podem trobar diversos articles d’en Celes, per exemple: Algunas reflexiones sobre el PSUC de la década de los 80 (5 de juny de 1981, nº 24) o Algunas reflexiones sobre el Xº Congreso del PCE ( 18 de setembre de 1981, nº 30:7). En aquests i d’altres articles seus podem aproximar-nos  a les seves opinions sobre debat obert en el 5è Congrés del PSUC, celebrat el mes de gener de 1981.

Fou elegit diputat per Barcelona a les eleccions al Parlament de 1980, dins les llistes del PSUC. En aquesta legislatura fou Secretari de la Comissió de Política Territorial del Parlament. També formà part d’altres comissions del Parlament. Va fer nombroses intervencions parlamentàries que no podem resumir aquí. Encara cal fer una cerca als arxius del Parlament de Catalunya. Totes elles foren importants, però allò que mostra millor el seu tarannà rebel i lluitador son alguns dels textos publicats a l’Avant de l’època així com les fotografies que en els mostren acompanyant les lluites dels treballadors. Posem per exemple:

O bé aquesta, publicada probablement a l’Avant del mateix any:

Celes a la capçalera d’una manifestació d’aturats del Vallès Occidental, avançant pel carrer Ferran de Barcelona ( Foto Santiago Romero, circa 1983-1984)

El més de gener de 1981 fou escollit membre del CC del PSUC en el 5^è Congrés. A finals de 1981 en Celes fou expulsat del PSUC, junt a una trentena de membres del CC, per haver-se mantingut fidel als acords del Congrés que havia rebutjat l’eurocomunisme com a via catalana al socialisme.

En ser expulsat del PSUC passà a formar part del grup mixt junt a Pere Ardiaca, Joan Ramos i Josep Maria Corral. L’abril de 1982 fou escollit membre del CE i del CC del PCC en el 6è congrés.

El rol d’en Celes en la reconstrucció de la Joventut Comunista: CJC

D’aquella època de formació del PCC en Celes va rebre l’encàrrec de la direcció provisional del PSUC 5è Congrés i del CC del PCC d’acompanyar la formació dels CJC. Albert Herbera explica en el seu text redactat d’urgència les vicissituds d’aquell procés que dugué a la formació d’una organització juvenil de classe i de lluita que donà grans aportacions a la nostra classe. Recomanem la lectura completa de la seva aportació, però volem destacar, el següent: “Pel paper rellevant que va tenir el Celes en els moments inicials de la reconstrucció de la Joventut Comunista, va ser convidat a fer el pregó de la Festa de Revolució, òrgan central dels CJC de Catalunya, que va tenir lloc al Poble Espanyol de Montjuic el juliol de 1984. Més de 10.000 joves van passar durant tres dies per aquella edició de la Festa de Revolució” (Herbera, 24/06/2025:3).

També podríem recordar la seva participació al costat dels joves comunistes en nombroses accions per la pau i de solidaritat internacionalista, com per exemple en l’ocupació del consolat pinochetista de Xile, el gener de 1986.

També va participar activament a les escoles d’estiu del CJC d’aquells anys. Sobre la seva relació amb els fundadors dels CJC val la pena esmentar allò escriu Albert Herbera: “Després de la mort del Josep Miquel Céspedes, el gener de 2004, vaig anar a veure a la Cati i al Celes a casa seva, armat amb una carpeta de documents i un plec de preguntes a fi de refrescar la memòria i completar documentació per al llibre d’homenatge al Jotaeme Céspedes que es va publicar l’any 2006, on em va correspondre fer una biografia política del període de la JCC del Jotaeme. Aquest llibre, editat per la Fundació Pere Ardiaca, va ser prologat pel Celestino Sánchez, aleshores president de la Fundació, que anys abans havia estat presidida pel mateix Jotaeme Céspedes. Cal dir que el Jotaeme i el Celes havien tingut sempre una relació molt directa i sincera, sovint amb discrepàncies molt profundes, però que no van malmetre la seva amistat personal”. (Herbera, 24/06/2025:4).

El Celes a la direcció del PCC i com a membre de la tercera legislatura del Parlament

El nostre camarada fou escollit membre del CE i del CC del PCC el sisè congrés. Hi romangué fins el 10è congrés. També fou escollit membre del CC del PC “punto” (després s’anomenarà PCPE) en el seu primer congrés celebrat a Madrid el gener de1984. Hi va militar fins la ruptura entre el PCC i el PCPE, l’any 1994. A mitjans dels anys noranta exercí la responsabilitat d’organització del partit.

A les eleccions al Parlament de 1988 fou escollit novament diputat per la coalició anomenada Iniciativa per Catalunya ( PSUC, PCC i ENE). Fou secretari quart del Parlament de Catalunya, membre de la Comissió de Reglament i portaveu del Grup Mixt. El 21 de gener de 1992, deixà de ser diputat. Aquest fet també és un altre exemple de la fidelitat a les decisions col·lectives del seu partit. A les eleccions municipals de 1999 fou escollit regidor de l’ajuntament de Barberà del Vallès per Esquerra Unida i Alternativa, entre 2003 i abril de 2009 ha fou tinent d’alcalde de participació ciutadana.

Com va fer en la primera legislatura del Parlament (19809-1984) la seva principal activitat com a parlamentari va ser la defensa de la classe obrera. COm a testimoni d’aquesta activitat, publiquem dues fotografies:

 

Entre el 26 de gener de 1987 i  l’any 2014, fou president de la Fundació Pere Ardiaca. La tasca de la Fundació en aquells anys va enregistrar una enorme quantitat d’iniciatives i debats producte del treball d’un equip molt dinàmic i creatiu, però també de l’impuls renovador que li va saber imprimir en Celes.

Entre les publicacions de la Fundació d’aquesta època hi trobem un llibre que aportava dades a la biografia ( mai acabada del tot) de Pere Ardiaca. EL llibre es titula Pere Ardiaca. Materials per a una biografía i es pot descargar clicant aquí. En el pròleg que en Celes va escriure deia tot glosant la figura d’Ardiaca: “En Pere va ser un dels artífexs de la política de Front de Esquerres del PCC. Política que expressava la necessitat de la unitat de la classe obrera, la unitat de les forces d’esquerra i la necessitat d’un gran partit comunista. Sense l’Ardiaca i d’altres el comunisme a Catalunya no hauria pogut construir un Partit de tall nacional i de classe, el qual expressa la voluntat de la classe obrera de convertir-se en la classe més nacional del nostre país.” (Celestino Sánchez, 2009:8).

A principis del segle actual, fou un dels impulsors de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya i va formar part del seu Consell rector. Per exemple, l’any 2005 va participar en una de les taules debat sobre la qüestió nacional on va defensar el dret d’autodeterminació com a única solució al problema nacional que el règim borbònic del 78 és incapaç de resoldre (Memòria de les Jornades per la UPEC 2005: 8). Una perspectiva d’emancipació social i nacional que sempre va estar en la seva militància política i que en els anys del procés és va accentuar.

Aquesta necessitat de trobar noves formes a la mobilització social i a la política, es va accentuar a partir de la crisi del 2008. L’enorme mobilització social del 15 M, el va dur a formar part del grup impulsor del moviment dels iaioflautes i va participar activament en moltes de les seves “entremaliadures”. La primera acció  dels iaio flautes fou l’ocupació de la seu central a Barcelona del Banc de Santander el 27 d’octubre de 2011. Practicaven accions d’enorme càrrega simbòlica, amb una metodologia de desobediència civil. Era gent d’una edat avançada que posaven el cos davant la repressió i denunciaven les noves injustícies socials: l’habitatge, l’atur, el paper subaltern del regne d’Espanya en el marc de la Unió Europea imperialista. La generació forjada en les lluites del tardo-franquisme retornava al carrer tot posant de nou la necessitat d’una ruptura democràtica amb el règim borbònic del 78. Com diu el refrany: “els vells rockers no moren mai”.

El moviment dels iaioflautes publicà el 27 d’octubre de 2012 un manifest amb el que en Celes s’identificava: “Decidim Aquí i Ara: república catalana del 99%. Nosaltres, persones que residim a Catalunya i que constituïm el 99% del poble, desposseïdes, maltractades i ofegades per una gestió de la crisi en favor dels molt rics i poderosos que l’ha provocada, ens declarem independents de l’oligarquia financera i de les institucions al seu servei: de la Troika (BCE, FMI i Comissió europea), del regne d’Espanya ( amb la monarquia borbònica i l’exèrcit com els seus pilars i garants ( i el tutela estatunidenca aparellada). Volem decidir”. (Celes i Arcadi, 2013: 67).

En Celes fou un més entre aquell nombrós grup de rebels amb causa.

Amb aquest resum biogràfic sobre la seva activitat política i sobre la seva participació en les lluites socials, el nostre arxiu ha volgut retre homenatge al guerrer que al seu poble ha estat fidel. Algú hauria de prendre el relleu i treballar una biografia més completa. Aquella que en Celes es mereix.

Amb Konstandinos Kavafis et volem dir:

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg,  ple d’aventures, ple de coneixences…

Sempre tingues al cor la idea d’ Itaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí…
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa…

Savi com t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Itaques.

Celes, sempre et durem al cor!

Equip de l’Arxiu Josep Serradell,

Sabadell, 12  de juliol de 2025

Fonts i bibliografia:

A.- Dades biogràfiques:

https://es.wikipedia.org/wiki/Celestino_Sánchez_Ramos

https://infosekolah.net/ca/Celestino_Andrés_Sánchez_Ramos

Iª legislatura del Parlament de Catalunya (10/04/1980 – 20/03/1984), Càrrecs parlamentaris i biografies dels diputats i diputades. Composició dels grups parlamentaris: https://www.parlament.cat/document/composicio/150299.pdf, p. 107.

IIIª legislatura del Parlament de Catalunya (10/04/1980 – 20/03/1984), Càrrecs parlamentaris i biografies dels diputats i diputades. Composició dels grups parlamentaris: https://www.parlament.cat/document/composicio/150323.pdf , p. 168.

Fundació Pere Ardiaca https://web.archive.org/web/20081014180904/http://www.fpereardiaca.org/index.php

Articles

– (2009), «Relleu generacional al grup municipal d’EUiA de Barberà del Vallès». l’Independent de Barberà, 184, 24-04-2009. Arxivat de l’original el 2012-05-09

– (2022), Antonio Santamaría, L’oposició democràtica al franquisme (II): el PSUC, https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/oposicio-democratica-franquisme-psuc/

– (2025), Antonio Santamaría, El Primer de Maig de 1967 i 1968, https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/primer-de-maig-1967-i-1968/

– (2022), Jordi Serrano, Petita historia dels joves de l’oposició sabadellenca. La Joventut Comunista de Catalunya, 1970- 1980 (1) Sabadell, Arraona nº 26. https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/203313

Revistes a consultar

Avant, https://arxiujosepserradell.cat/avant/

Realitat https://arxiujosepserradell.cat/realitat/

Butlletí informatiu dels 28 signants del document

“Per un Congrés democràtic, de participació i d’unitat del PSUC »

https://arxiujosepserradell.cat/butlleti-informatiu/

Òrgan provisional del CC, Abril- Maig de 1982 https://arxiujosepserradell.cat/organ-provisional-de-cc/

Revolució, òrgan dels CJC

L’Espurna, Revista de la Fundació Pere Ardiaca

 

Textos i entrevistes de Celestino Sánchez:

Nota: des de l’Arxiu Josep serradell som conscients de que aquest brevíssim recull no recull sinó una mínima part dels seus texts. En cal fer una recerca tant al conjunt del nostre arxiu, A l’arxiu de la Fundació Pere Ardiaca, així com a diverses publicacions on va escriure: com El Comunista, Avant, Realitat o l’Espurna, així com als arxius del Parlament. Però el temps des de que hem conegut la gravetat de la seva malaltia no ens ha permès fer aquesta recerca.

– (1981), Algunas reflexiones sobre el PSUC de la década de los 80 (5 de juny de 1981, nº 24).

 

– (1981), Algunas reflexiones sobre el Xº Congreso del PCE (18 de setembre de 1981, nº 30:7).

 

– (2009), Celestino Sánchez, Pere Ardiaca i Martí. 100 anys del seu naixement, pròleg a AAVV, Pere Ardiaca, Materials per a una biografia, Barcelona, Fundació Pere Ardiaca, 2009. Es pot recuperar aquí:  https://arxiujosepserradell.cat/wp-content/uploads/2020/09/llibre-pereardiaca.pdf

– (2012), Barranco, Rebeca, “Nos sentimos hijos del 15-M”, Celestino Sánchez, líder de los yayoflautas, explica las motivaciones de los veteranos del 15-M, https://elpais.com/sociedad/2012/08/24/actualidad/1345833810_886369.html, El País, 24-08-2012.

– (2013), Celestino Sánchez i Arcadi Oliveres, El rescat de la democràcia, Barcelona, Icaria + Más Madera, a dues veus, Es pot recuperar aquí: https://arxiujosepserradell.cat/wp-content/uploads/2020/10/A.-Oliveres-Celes.pdf

– (2019), Los yayoflautas, el colectivo que se hizo famoso en el 15-M, siguen en pie de guerra. Conversamos con Celestino Sánchez, uno de los fundadores de este colectivo que nació en Barcelona, https://www.65ymas.com/sociedad/los-yayoflautas-el-colectivo-que-se-hizo-famoso-en-el-15-m-siguen-en-pie-de-guerra_575_102.html

Historiografia

 

– (1983), CASTELLS, Andreu.  Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca, 1939-1976, Sabadell  Ed. Riutort.

– (2002), DOMÈNECH SAMPERE, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976), Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

– (2021), DALMAU PONS, Glòria i RODRÍGUEZ GALIÁN, Antonio (coord.) La repressió del ‘Tribunal de Orden Público’ a Sabadell. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell.

Memòries d’amics i camarades

 

– (2002), MOLES BENET, Joan, Records del Primer de Maig de l’any 1964. Arraona, revista d’història, n. 26.

– (2007), FERNÁNDEZ PÉREZ Ginés. La senda de mi destino, Sabadell.

– (2016), GONZÁLEZ, Antonio, Camino de Dolores, Sabadell, Auto-edició.

– (2020), GONZALEZ, Adonio, Con pasado y con futuro, Barcelona, Fundació de la

Revolució Democràtica.

– (2022), AUTORS DIVERSOS, La Samarreta vermella, Documents i testimonis sobre la formació del PCC. 1981-1983, Barcelona, DBcoop,sccl.

– (2006), HERBERA, Albert, J. M. Céspedes y la Joventut Comunista de Catalunya (1976-1982). Es pot recuperar aquí:  https://arxiujosepserradell.cat/wp-content/uploads/2025/02/Alberto-Herbera-J.M.-Céspesdes-y-la-JCC.pdf

 

– (2025) HERBERA, Albert, Contribución a la Memoria de Josep Miquel Céspedes. Notas críticas sobre un artículo de “Ernesto Jara”. Es pot recuperar aquí:  https://arxiujosepserradell.cat/wp-content/uploads/2025/02/Alberto_Herbera_Contribución_a_la_memoria_de_JM_Céspedes_24_2.pdf

 

– ( 2025) HERBERA, Albert, Tot recordant el Celestino Sánchez, “Celes”. Inèdit.

 

 

[1] Aquestes línies de biografia política, ha estat elaborat de manera urgent. És possible que hi manquin algunes dades i que potser hi hagi alguna errada involuntària. Però hem considerat que, malgrat tot, és millor publicar-lo immediatament després de la mort del nostre camarades per a ajudar als companys a calibrar l’ alçada política i moral del militant que acabem de perdre. L’Arxiu Josep Serradell ha comptat amb les aportacions de Natàlia Solà, Miquel Àngel Sòria, Manuel Moreno, Albert Herbera, Alícia València i de Joan Tafalla. El fons fotogràfic del nostre arxiu ha estat fonamental. En la redacció d’aquest text s’ han fet servir les fonts que se citen al final. Els companys que el varen conèixer bé estan invitats a comentar aquest text, a ampliar-lo i a corregir les possibles errades o mancances.

[2] El Comunista era l’òrgan del Comitè Comarcal del PSUC del Vallès occidental. Va publicar més de trenta números entre 1978 i 1981. L’Arxiu Josep Serradell en conserva una col·lecció incompleta.