Homenatge al guia de pasos de frontera del maquis Paco Pradal
El 5 de novembre de 2021, es va inaugurar un plafó que assenyala el tram de la ruta del Maquis, entre Camprodon i La Vall de Bianya. Entitats de militants per la recuperació de la Memòria Democràtica Antifeixista i Republicana com l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya i l ’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme organitzen des de fa anys actes per treure a la llum aquestes històries ocultades i silenciades de lluita heroica imprescindible per entendre el passat més recent de la nostra classe.
Abans de la inauguració, es va desenvolupar un acte a l’Ajuntament de l’ Hostalnou de Bianya amb la presència i intervencions de Josep Font, director de la Xarxa Espais de Memòria , d’ Enric Pujol, director del Museu Memorial de l’Exili (MUME), d’ Albert Ballesta, delegat de Justícia de la Generalitat a Comarques Gironines, de Pau Presas, vice-president de la Diputació de Girona, de Santi Reixach, alcalde de la Vall de Bianya i president de Consell Comarcal de la Garrotxa i de Raül Valls, president de l’ Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya. En un altre noticia d’aquest web publicarem tots els videos d’aquell acte.
Les entitats convocants van convidar Juan Medina, nascut a Melilla com en Francisco Pradal, a fer una intervenció per recordar en Pradal. Medina el va conèixer durant la seva infantesa a Melilla, perquè Pradal era amic dels seus pares. La intervenció fou un homenatge a la figura històrica de Paco Pradal, un de tants militants comunistes amb els i les qui tenim un deute històric impagable. Paco Pradal va ser uns dels atletes que van participar en l’Olimpíada Popular de Barcelona el 1936, va lluitar en la guerra per la defensa de la República, va lluitar a la Resistència contra el nazisme a França i va continuar lluitant en la clandestinitat contra la dictadura feixista a Espanya, per recuperar la legalitat republicana. La policia franquista el va detenir i va ser condemnat a cadena perpètua .
A continuació transcrivim part de les paraules d’en Juan Medina i reproduim el video de la seva intervenció.
Intervenció de Juan Medina sobre Paco Pradal
En la dècada dels seixanta jo era un nen en un país de silencis i en una ciutat que presumia de ser cap i casal del feixisme colpista. En aquelles circumstàncies, vaig conèixer en Francisco Pradal González.
Recordo a un home robust, de calba prominent i d’aspecte bonàs. Era corpulent i tenia un somriure tímid. Tots els diumenges a la tarda, apareixia a l’hora del cafè a petar la xerrada amb els meus pares. De vegades també em portava al futbol, a veure jugar al Melilla C.F.
Poca gent podia sospitar que aquell bon home, parc en les paraules, havia passat pel Quinto Regimiento durant la guerra, per la resistència a la França ocupada i per la lluita guerrillera a l’interior del país, convertint-se en el millor guia de passos del Partit Comunista d’Espanya (PCE) , responsable dels desplaçaments entre Toulouse i Madrid.
Pradal operava en aquesta ruta que avui inaugurem. De Perpinyà a Camprodon, travessant el riu Bianya, la comarca de la Garrotxa fins a agafar el tren a Manlleu amb destí a Barcelona, i en altres ocasions fins a Madrid. L’objectiu i missió d’aquests viatges era portar motxilles plenes de propaganda, passar militats clandestins que havien d’entrar o sortir d’Espanya, portar armes, documents o companys del Maquis ferits.
Segons testimonis de l’arxiu històric del PCE, i sobretot dels llibres sobre la guerrilla escrits per José Gros, condecorat com a guerriller i medalla del valor per la defensa de Moscou, a on podem conèixer més les vivències del seu camarada Paco Pradal, a qui considerava el seu mestre.
Francisco Pradal González a l’esquerra de la fotografia ( Arxiu de l’Associació Catalana d’Ex-Presos del Franquisme)
Diu José Gros :
Pradal Como guía de montaña sabía un rato y, además de guía era enlace del Partido con el interior. Él tenía contacto con la organización del PSUC. Antes de salir ya conocía yo, por haberme informado en el Partido, las cualidades y defectos de Pradal. Él era un veterano con gran experiencia. Pasaba a gente por los Pirineos desde 1943 en plena ocupación alemana de Francia. Cargaba con el peso que hiciese falta aunque no hubiese comida y después, cuando la había, se daba un atracón.
Però, tornem a Melilla, on un jove Pradal practica l’esport i participa a la comissió d’unitat que fundarà la Joventut Socialista Unificada (JSU), el 1936, essent nomenat el seu vicepresident. També col·labora amb el Socorro Rojo Internacional (SRI). El 3 de juliol de 1936 surt de la ciutat per participar en l’Olimpíada Popular de Barcelona. Paco Pradal viatja amb la delegació del Club Deportivo Espanya.
El fet que el cop d’Estat l’agafés a Catalunya, el posa fora de perill de la repressió dels primers dies, que va deixar a Melilla més de 300 persones assassinades, i prop de 2.000 represaliades al camp de concentració de Zeluan (primer camp de concentració del franquisme situat al Protectorat Espanyol en el Marroc). Des de Barcelona torna en vaixell a Màlaga i s’apunta a les milícies. Posteriorment, ingressa a la brigada mixta del Quinto Regimiento, participant en la batalla de Brunete.El 1939, està ferit a Barcelona i travessa la frontera, com a centenars de refugiats, passa pels camps de concentració de la costa francesa. En 1940 s’instal·larà en Tolouse i comença la seva lluita a la resistència, primer contra l’ocupació nazi i després travessant els Pirineus. En una d’aquelles operacions, és detingut a Madrid en 1946, amb documentació falsa a nom de Rafael Avila Bulpe, un agent comercial de 35 anys cabell castany fosc, natural de Melilla i resident en una pensió del carrer Atocha.
El Consell de guerra per activitats comunistes té lloc en Ocaña, l’11 de març de 1949. És condemnat a 25 anys de presó. Li és commutada la pena i en 1952 surt en llibertat provisional del penal del Dueso.
Pradal s’instal·la en la part antiga de Melilla, a on viu amb la seva germana, i treballa de pintor. Amb altres veterans comunistes forma el nucli clandestí del PCE en Melilla. Poc després de jubilar-se, el setembre de 1977, va morir. El seu enterrament va ser un homenatge públic dels seus amics i camarades. El seu record està recollit en dos llibres de comunistes melillenses: “La memòria derrotada” de Lorenzo Lechuga” i “Memorias de mi juventud perdida” de Juan Medina Sánchez.
Honor i glòria als guerrillers espanyols.
Veritat, justícia i reparació
Juan Medina durant la seva intervenció, junt a de Josep Font, director de la xarxa espais de memòria. Enric Pujol, director del Museu Memorial de l’Exili (MUME), Albert Ballesta, delegat de Justícia de la Generalitat a Comarques Gironines, Pau Presas, vispresident de la Diputació de Girona, Raül Valls, president de l’ Amical Antics Guerrillers de Catalunya, Santi Reixach, alcalde de la Vall de Bianya i president de Consell Comarcal de la Garrotxa.