TOT RECORDANT EL CELESTINO SÁNCHEZ, “CELES”
1984. Celes pronuncia el Pregó a la Festa de Revolució, òrgan central dels CJC. Poble Espanyol de Montjuïc, Barcelona
Albert Herbera
Vaig sentir per primer cop el nom del Celestino Sánchez Ramos “Celes”, quan va ser escollit membre del Comitè Central del PSUC al IV Congrés (1977). Jo encara vivia a Madrid. Quan vaig venir a viure a Catalunya i vaig passar a militar a la Joventut Comunista de Catalunya (JCC), l’any 1979, vaig saber que el Celes havia estat militant i dirigent de la JCC al Vallès Occidental durant la primera meitat dels anys 70. També vaig saber que va ser, junt amb la major part dels membres del Comitè Comarcal del Vallès Occidental, crític amb la deriva politica i ideològica del PSUC i del PCE durant els anys de la transició, posició que va esdevenir majoritària el gener de 1981 durant el Vè Congrés del PSUC, que va rebutjar el concepte d’eurocomunisme per a definir l’estratègia de “revolució de la majoria”.
Al maig de 1980, van sortir a la llum pública les divergències polítiques i ideològiques al sí de la JCC. Les posicions crítiques eren majoritàries a la JCC de Barcelona, i aquesta organització va ser objecte de pressions i finalment d’atacs directes per part de la direcció nacional, en mans del sector més rabiosament eurocomunista, fortament burocratitzat, responsable d’un espectacular daltabaix organitzatiu i partidari de la transformació de la JCC en un “moviment de joves entre els joves”, proposta que ens semblava directament liquidacionista.
Entre els quadres polítics de la JCC de Barcelona es trobava la Cati Olid, qui va ser companya del Celes des d’aleshores fins avui. La Cati militava al col.lectiu del barri de Prosperitat, que formava part de la Coordinadora de Nou Barris de la JCC, l’organització més nombrosa de la JCC de Barcelona. Un grup de quadres de Nou Barris havia integrat un grup d’estudi de textos marxistes encapçalat per un antic dirigent dels nuclis clandestins de JC a Barcelona, els anys 60, i ex – integrant, després, de l’aparell d’organització clandestí del PSUC. Després del II Congrés de la JCC (maig-juny de 1980), jo em vaig incorporar a aquest grup. En aquell moment, el grup ja s’havia transformat en un instrument d’intervenció clandestí en els afers interns de la JCC.
Recordo les vegades que, amb la Cati, havíem anat a fer unes cerveses i potser alguna cosa més a la sortida de les reunions d’aquest grup, algunes de les quals eren especialment feixugues quan es tractava de sessions formatives. A les de filosofia, un cop superaves la “inversió” hegeliana, les tesis de Feuerbach i el Politzer amb les lleis de la dialèctica, passaves al manual d’Història de la Filosofia de l’editorial Progreso i a les categories dialèctiques de Rosenthal. Les cerveses estaven ben guanyades…
El deteriorament de la vida política interna al PSUC després del 6è Congrés, provocat pel rebuig del sector derrotat a acceptar el resultat democràtic del Congrés i agreujat molt aviat per l’aliança del sector centrista de Paco Frutos amb la dreta eurocomunista, va acabar el 9 de desembre de 1981 amb expulsions i sancions a 29 membres del Comitè Central defensors dels acords del 5è Congrés i la dissolució dels comitès del Vallès Occidental, el Baix Llobregat i Lleida. Els sancionats, exclosos de qualsevol procés de debat intern al sí del PSUC, van organitzar-se i van convocar el 6è Congrés dels Comunistes pel mes d’abril de 1982. L’equip de direcció provisional va encarregar al Celes les relacions amb la Joventut Comunista.
Després de la dissolució dels òrgans de la JCC de Barcelona per part de la direcció nacional, el juliol de 1981, la JCC es va trencar en dos i la part majoritària, nucleada al voltant de la organització de Barcelona, va patir en pocs mesos una crisi interna entre els que seguien les consignes del grup clandestí, dirigits per Antonio Torrico, i els que rebutjàvem la permanència i l’activitat fraccional del grup, nucleats al voltant d’en Josep Miquel Céspedes, que va tenir coneixement de l’existència d’aquest grup fraccional a finals d’agost de 1981. La Cati i jo, entre d’altres, defensàvem aquesta darrera posició. El 28 de febrer de 1982, sis membres de la direcció vam ser expulsats pel grup encapçalat per Torrico. Els expulsats -entre els quals Josep Miquel Céspedes, Cati Olid i jo mateix- vam convocar una assemblea que va tenir lloc el 6 de març, on estaven representats sis col·lectius amb mig centenar de militants, la meitat dels que quedaven a la JCC després de sis mesos de retrocessos organitzatius deguts a la política interiorista de xoc frontal -literalment- del grup de Torrico amb les restes de la JCC eurocomunista.
Després d’aquesta assemblea, Josep Miquel Céspedes i alguns dels expulsats ens vam reunir amb el Celes, a qui vam entregar documents que mostraven l’existència i activitats del grup fraccional que s’amagava darrere de l’equip encapçalat per Antonio Torrico. Vam proposar al Celes posar a disposició de la direcció provisional del Partit (encara faltava un mes per a la celebració del 6è Congrés dels Comunistes que va fundar el Partit dels Comunistes de Catalunya -PCC-) els actius presents a l’assemblea del 6 de març com a base per a la reconstrucció d’una Joventut Comunista vinculada al Partit. El Celes va prendre nota i ens va emplaçar a una reunió amb la direcció provisional del Partit.
Uns dies després, ens vam reunir amb Pere Ardiaca, Josep Serradell “Roman”, Joan Ramos i Celestino Sánchez. “Roman” ens va fer saber que coneixia a la persona que dirigia a l’ombra el grup fraccional d’en Torrico, i del qual no tenia una bona opinió. Joan Ramos, en nom de la direcció, ens va comunicar que la decisió sobre la reconstrucció de la JC la prendria la direcció escollida al 6è Congrés, i que entre tant tots els i les joves militants organitzats al nostre voltant havien de passar a militar a les agrupacions (encara no s’havia recuperat el nom de cèl·lules) territorials del Partit que els correspongués. Malgrat que no era la nostra proposta, ho vam fer. Céspedes, per exemple, va ser escollit molt aviat responsable polític de l’agrupació de Besòs-Verneda.
El 6 de juny, en la seva segona reunió, el Comitè Central del PCC va acordar posar en marxa la reconstrucció de la JC, posant al capdavant d’aquesta tasca al Josep Miquel Céspedes. Amb posterioritat, hem sabut que a la direcció del PCC va haver un debat intens, a la vista dels antecedents, sobre la necessitat de tenir una organització juvenil orgànicament independent. La posició clara en favor de la Joventut Comunista per part del Pere Ardiaca, el “Roman” i el Celes va ser determinant. El Celes i la Comissió d’organització del Comitè Central van dirigir, amb el JM Céspedes, el període transitori que va conduir a la constitució dels Col·lectius de Joves Comunistes (CJC) i a l’elecció de la seva primera direcció el 5 de desembre de 1982. Aquí va finalitzar la tasca desenvolupada pel Celes durant un any com la persona encarregada per la direcció del Partit per a les relacions amb els i les joves comunistes, tasca que va desenvolupar entre d’altres assignades per la direcció del Partit al mateix temps que les derivades de la seva condició de diputat al Parlament de Catalunya des de les eleccions de març de 1980.
El Celes i el Joan Ramos també van mantenir reunions amb la JCC de Torrico durant els primers mesos de 1982 però, quan al mes de març, poc abans del Congrés constituent del PCC, van conèixer l’existència i composició del grup fraccional clandestí (i l’opinió que els dirigents d’aquest grup tenien de la direcció dels PSUC-5è Congrés, a qui anomenaven “la horda”), van tallar els contactes i van impedir l’entrada dels seus militants al Partit, que només es va produir molt temps després, de forma individual i fiscalitzada per la comissió d’organització del Comitè Central.
Pel paper rellevant que va tenir el Celes en els moments inicials de la reconstrucció de la Joventut Comunista, va ser convidat a fer el pregó de la Festa de Revolució, òrgan central dels CJC de Catalunya, que va tenir lloc al Poble Espanyol de Montjuic el juliol de 1984. Més de 10.000 joves van passar durant tres dies per aquella edició de la Festa de Revolució.
Durant els anys que em vaig encarregar de la formació política dels CJC de Catalunya, vaig “enredar” al Celes unes quantes vegades. A més de cursets puntuals aquí i allà i d’algun campament, va ser ponent “fix” de les escoles de formació que organitzàvem els estius: el 1983 a Santa Perpètua, el 1984 i el 1985 a Vallirana, etc. Mai ens va dir que no. Tot i que ja era “trentanyero”, mantenia un estil juvenil (i, en opinió de bastants militants de la Joventut i del Partit, un atractiu personal que ara no ve al cas…) i connectava molt bé amb la joventut.
No desentonava gens assegut davant la porta del consolat de Xile a Barcelona, envoltat de joves, quan els CJC van promoure la ocupació del consolat xilè l’any 1986 en protesta per la dictadura de Pinochet.
L’any 1986 vaig marxar a Madrid a desenvolupar tasques de direcció als CJC d’Espanya, i m’hi vaig estar fins a començaments de 1990, quan em vaig incorporar a la direcció del PCC durant un any i mig. Vaig tornar a tenir una relació estreta amb el Celes els anys 1994-1995, quan ell era responsable d’organització del Comitè Central i em va proposar de treballar en aquesta comissió. Va ser una època difícil i amarga, doncs es va produir el trencament amb el PCPE i el PCC va patir una escissió, no molt nombrosa, però que va apartar del Partit a dirigents històrics, que havien jugat un paper molt important en les lluites obreres i veïnals contra la dictadura, en el desenvolupament de les Comissions Obreres i en la recuperació de la política comunista del Partit. El trencament va ser el resultat, entre d’altres motius, de l’intent de la direcció del PCC per convertir-se en el referent del PCE a Catalunya, intent que va fracassar.
Va ser en aquella època que la Cati, el Celes i la seva filla Laura van passar un cap de setmana a la casa pairal de la meva família al Priorat, on vam tenir l’ocasió per a combinar la discussió política i l’esbarjo tot assaborint els vins i vermuts de la comarca.
Poc a poc, concentrat primer en les lluites reivindicatives de la meva associació de veïns i veïnes i després en les tasques polítiques i sindicals a la SEAT, em vaig anar allunyant del PCC, fins que em vaig donar de baixa el maig del 2002, quan l’XI Congrés va ratificar la proposta d’aliança electoral d’EUiA amb Iniciativa per Catalunya, aliança per la qual es va pagar un preu molt elevat, dintre del qual l’acord generalitzat entre els sectors oficialista i crític de CC.OO. per al repartiment de federacions, unions i garanties sindicals, amb el consegüent abandonament de la lluita per la recuperació del caràcter de classe de les CC.OO. Un fet ben visible a la SEAT, on el desembre de 2005 oficialistes i “crítics” van signar de bracet l’expedient de 660 acomiadaments.
Després de la mort del Josep Miquel Céspedes, el gener de 2004, vaig anar a veure a la Cati i al Celes a casa seva, armat amb una carpeta de documents i un plec de preguntes a fi de refrescar la memòria i completar documentació per al llibre d’homenatge al Jotaeme Céspedes que es va publicar l’any 2006, on em va correspondre fer una biografia política del període de la JCC del Jotaeme. Aquest llibre, editat per la Fundació Pere Ardiaca, va ser prologat pel Celestino Sánchez, aleshores president de la Fundació, que anys abans havia estat presidida pel mateix Jotaeme Céspedes. Cal dir que el Jotaeme i el Celes havien tingut sempre una relació molt directa i sincera, sovint amb discrepàncies molt profundes, però que no van malmetre la seva amistat personal. També cal fer esment a la simpatia personal que sempre es van manifestar mútuament la Cati i el Jotaeme. Els unia – ens unien- les batalles viscudes a la Joventut Comunista en aquells anys vertiginosos de finals dels setanta i començaments dels vuitanta.
L’any 2010 vaig fer una ressenya crítica d’un llibre de Xavier Domènech publicat dos anys abans sobre la història de la JCC. La meva ressenya va ser publicada a la revista L’Espurna, editada per la Fundació Pere Ardiaca. I el Celes, encara president de la Fundació, va organitzar un debat entre el Xavi Domènech i jo. Pocs dies abans del debat el Xavi va trucar el Celes, i també a mi, excusant-se doncs en aquelles dates anava molt enfeinat amb les mobilitzacions de la Plataforma en Defensa de la Universitat Pública. Era l’època d’efervescència immediatament posterior al 15 M del 2011. Jo mateix vaig incorporar-me, poc després, a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, on hi vaig estar uns quants anys.
He seguit veient al Celes quan coincidíem a les manis reivindicatives, sobre tot quan es va fer molt visible amb els “iaioflautes”.
Després he sabut de la seva marxa del Partit i he conegut algunes de les seves posicions polítiques envers el “procés”, de les quals he discrepat, però que no esborren els anys de lluites i esperances compartides, de les quals hem tornat a parlar ahir mateix a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, i que ara recordo amb emoció.
Albert Herbera 24/06/2025
Albert Herbera ha escrit diverses aportacions sobre la formació dels CJC. Posem alguns enllaços que poden ajudar al lector a valorar aquell moment.
LAS RELACIONES INTERNACIONALES DE LOS COLECTIVOS DE JÓVENES COMUNISTAS (1985-1990)
J.M. Céspedes y la Joventut Comunista de Catalunya 1976-1982 👇
CONTRIBUCIÓN A LA MEMORIA DE JOSEP MIQUEL CÉSPEDES. Notas críticas sobre un artículo de “Ernesto Jara” 👇